“El cinema també és polític, les imatges poden canviar el món”
Des de Saint-Louis, Senegal, la realitzadora, directora i productora Amina Awa Niang ha construït una trajectòria sòlida en l’àmbit de les indústries culturals i creatives, situant el cinema com a eina de memòria, identitat i transformació social. El seu treball posa el focus en els espais, les històries i les comunitats que articulen la vida cultural africana contemporània, amb una mirada sensible i compromesa. També és fundadora d’Écran du Fleuve, una associació cinematogràfica i audiovisual amb seu a Saint-Louis que es dedica a la democratització de la imatge, la formació, la producció i la promoció econòmica i cultural de la zona nord a través del cinema.
El seu curtmetratge Retour au Cinema Vox forma part del catàleg del Festival Itinerant de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC), una iniciativa impulsada per CinemÀfriques i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. El festival s’ha consolidat com un espai d’entreteniment i divulgació que, a través de la projecció d’una cinematografia africana diversa, vol connectar amb el teixit cultural, educatiu i social del territori, així com amb la diàspora africana resident a Catalunya.
Des del 2023, el FICAC ha projectat 26 films en una trentena de municipis catalans, amb més de 100 sessions programades, esdevenint una plataforma clau per a la circulació de narratives africanes i per al diàleg intercultural. En aquest context, conversem amb Amina Awa Niang sobre la seva obra, la funció cultural i social del cinema i la seva participació al Dia d’Àfrica i al FICAC.
- La vostra pel·lícula, Retour au Cinema Vox, ret homenatge a la funció social del cinema. Quina és la història d’aquests joves a Dakar, que en són els protagonistes, i quin missatge heu volgut transmetre a través d’ells?
Retour au Cinema Vox és un curtmetratge que tradueix una mica el meu amor per la ciutat de Saint-Louis, però també pel cinema, a través de quatre personatges.
Un dels personatges és un dels escriptors i cronistes més antics de la ciutat, i l’altre també és un dels fotògrafs més veterans. A través dels seus dos nets, Mamadou i Junior, intento mostrar un amor d’infància i també l’amor pel cinema. Tot el que el cinema representava per a ells es desplega a través d’una història perduda que els infants intenten recuperar i reconstruir per reconciliar-los.
Volia mostrar alhora la funció social del cinema: un espai per crear vincles, per propiciar trobades. Però també és una pel·lícula sobre el patrimoni, perquè està rodada al Cinema Vox, la primera sala de cinema construïda a l’Àfrica Occidental l’any 1955, actualment en desús. És també un crit des del cor per la restauració de les sales de cinema i pel desenvolupament del sector.
- Aquesta pel·lícula ha estat seleccionada enguany pel Festival de Cinemes Africans de Catalunya (FICAC) i s’emmarca també en una col·laboració cultural entre ciutats catalanes i ciutats senegaleses (Dia d’Àfrica), on vau participar en la presentació des de Saint-Louis. Què representa això per a tu?
Per a mi, les pel·lícules estan fetes per ser vistes, no tenen fronteres. D’entrada, agraeixo al FICAC haver seleccionat aquest film, que s’ha fet amb mans petites, amb pocs recursos, almenys pel que fa als mitjans econòmics. Però hi havia recursos humans. Hi havia joves com jo que creuen que el cinema no és només qüestió de grans pressupostos, sinó sobretot una aventura, i que s’hi han compromès plenament. Crec que això és el que ha fet aquesta pel·lícula: és un film humà, a escala humana.
Haver estat seleccionada al FICAC és un honor, perquè també significa mostrar les nostres obres al món, però sobretot arribar a aquesta diàspora que sovint no està connectada amb les imatges del seu lloc d’origen. Per a mi, es tracta de crear ponts i de mostrar la veu de la nova generació de cineastes africans. És un gran honor veure aquesta pel·lícula viatjar, arribar a altres públics i connectar amb altres universos i altres films.
Crec que d’aquesta pel·lícula també ha nascut una col·laboració entre els nostres dos països, Espanya i el Senegal, però també entre dues ciutats: Barcelona i Saint-Louis, totes dues culturals, històriques, amb històries molt simbòliques, marcades per la migració. Aquesta col·laboració contribueix a crear una comunitat mundial a través de la cultura, especialment del cinema.
- Un dels objectius del festival és utilitzar la cultura i les arts per afavorir la cohesió social i reconèixer la diversitat de la societat catalana. Creieu que el cinema és una eina privilegiada per crear ponts entre cultures?
Sí, crec que l’art sempre ha jugat aquest paper de trencar fronteres. Avui el cinema és parlar amb imatges, pensar amb imatges. No hi ha res més universal que les imatges, perquè encara que no vinguem tots dels mateixos horitzons, compartim aproximadament els mateixos valors humans.
El cinema intenta transmetre aquests valors. Per damunt de tot, som humans i compartim valors universals. També permet conèixer altres comunitats des de la pantalla, però alhora connectar-hi. El cinema avui no és només un art, sinó una forma de pensament per a les nostres comunitats, una manera de crear ponts culturals i interculturals.
- A més de cineasta i professional de la indústria cultural, ets fundadora de l’associació Écran du Fleuve. En què consisteix aquest projecte i quins són els seus principals objectius?
Visc a Saint-Louis del Senegal, una ciutat magnífica per la seva història, la seva posició i el seu dinamisme, però també una ciutat amb moltes dificultats per accedir a infraestructures culturals i a formació. Jo vaig tenir la sort d’estudiar cinema a la universitat, però hi ha centenars de joves com jo, noies i nois, que somien fer pel·lícules i explicar les seves històries, i que no tenen accés a dispositius fora dels circuits acadèmics. Això és el que em va impulsar a crear Écrans du Fleuve, una associació que avui reuneix una cinquantena de joves de Saint-Louis i la regió nord: estudiants, professionals i aspirants a cineastes.
Treballem tant en la circulació i difusió d’imatges, una de les nostres activitats principals, com en l’organització de trobades i formacions, connectant aquests joves amb professionals senegalesos, africans i internacionals.
- Quines són les perspectives de col·laboració futura entre la vostra estructura i el FICAC?
Després de dos anys de difusió i formació, ens vam adonar que calia mostrar aquest treball i permetre que els professionals de Saint-Louis entressin en contacte amb el món internacional. Això ens va portar a crear un Saló Internacional de Cinema i Fotografia, un dispositiu per estructurar l’ecosistema cinematogràfic i fotogràfic africà i convertir Saint-Louis en un pol creatiu on es pensi conjuntament i es col·labori. Un espai on el Senegal, l’Àfrica, el món i la diàspora es reuneixin per veure el poder de les imatges com a eina de transformació social, econòmica i política.
Per a mi, el cinema també és polític. Les imatges poden canviar el món, no només les imatges d’aquí, sinó també les que venen d’altres llocs. En un context de crisis globals, el cinema resisteix perquè els artistes conserven aquesta llibertat de mostrar i repensar. Aquest saló és cultural, però també econòmic, perquè són sectors que poden generar ocupació. Al Senegal, el 66% de la població té menys de 24 anys, i molts joves s’interessen pels sectors creatius. És una oportunitat per trobar mecanismes d’ocupabilitat en el cinema, la fotografia i les indústries culturals i creatives.
Col·laborar amb el FICAC és natural, perquè compartim objectius: treballar amb la comunitat, utilitzar la imatge per a la transformació social i connectar l’Àfrica amb la seva diàspora, així com amb la societat catalana. Les dues iniciatives busquen educar i crear una comunitat cultural global i intercultural.